Actualment, vivim
a una societat que evoluciona constantment, la Societat del Coneixement (Cabero),
on les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) que la componen, fan
que es produeixin canvis significatius en diversos àmbits, un d’ells és, el món
de l’educació.
Cada vegada són
més les eines tecnològiques que molts centres educatius disposen al seu abast per
a l’ensenyança com, les pissarres digitals, els ordinadors i les xarxes, entre
d’altres. En definitiva, ja s’ha donat el pas a la transformació de l’educació
i això, ho podem apreciar en diferents aspectes.
 |
| http://www.flickr.com/photos/edublogs06/857979934/ |
Per altre costat, ens trobem amb l’alumnat, que ha passat a ser el protagonista principal del seu propi coneixement. “Generació Einstein” (Boschma) o “Infants amb capacitat multitasques” (Cabero), són alguns dels noms que el defineixen perquè són una generació que ha crescut en una societat informatitzada, on la tecnologia ha estat present durant tot el seu desenvolupament, fet que ha originat que processin més la informació i d’una manera més ràpida així com també, realitzin diferents accions al mateix temps. Avui dia serien coneguts com els “natius digitals”, pel fet d’haver compartit vida junt amb les noves tecnologies.
 |
| Autora de la imatge: Laura Fernándea Bellón |
Per exemple, la meva germana L, que amb 14 anys té un coneixement molt gran de les TIC i les utilitza cada dia en el seu procés d’aprenentatge.
En canvi, la part de la societat que va adoptar les tecnologies més tard a les seves vides i en certes ocasions per imposicions (qüestions de treball o per integració en la societat) serien els “immigrants digitals” (Prensky).
 |
| http://www.flickr.com/photos/ministerio_tic/6803409987/ |
I per últim, amb les metodologies i els seus recursos que, han passat de ser conductistes i centrades en l’aprenentatge memorístic a ser constructivistes (Piaget), basades en un aprenentatge significatiu (Ausubel) i amb l’únic objectiu que l’infant sigui autònom en la construcció del seu aprenentatge, interactuant amb el seu context i creant així nous esquemes cognitius (Vigtsky). És l’educació 2.0.
Sincerament crec, que les eines tecnològiques tenen un fi il·limitat per a la transformació de qualsevol aspecte en la societat, ja que cada vegada són més les possibilitats d’adquirir-les i emprar-les però malgrat que vivim al s XXI, on es suposa que aquest recurs està al alcans de tothom, lo cert és que no és així. Encara existeixen algunes parts al món on l’accés a aquesta eina només la tenen aquells amb possibilitats materials, és a dir, possibilitats econòmiques, socials, entre d’altres, fet que provoca una desigualtat i un augment de les distàncies culturals i socials, “la bretxa digital” (Area, M).
Baix el meu punt
de vista, crec que les coses haurien de canviar i tot això està en les nostres
mans. Com a alumna que sóc, he pogut viure quina ha estat l’evolució de les TIC
en educació, ja que des d’un principi els ordinadors eren tocats una vegada a
la setmana en les aules d’informàtica, jo ho vaig fer a cinquè de primària, amb
els quals fèiem coses concretes, com per exemple pintar amb un programa o
crear-ne una carpeta amb el nostre nom i guardar totes els documents; ara com alumna
que segueix sent i com a futura docent, veig que tot això ha donat un gran
canvi. Els infants tenen el seu primer contacte des de petits, ja sigui a casa
com a l’escola, i així és com fan de les TIC l’eina dels seus aprenentatges.
Personalment, aquests
primer tema de l’assignatura m’ha obert els ulls davant la tecnologia perquè,
són molts els usos i les possibilitats que té, i per a mi eren desconeguts. He
après una sèrie de coneixements com per exemple què un bon mestre és aquell que
està format pels elements de la metodologia TPACK (Coneixement, Pedagogia i
Tecnologia), el d’avui dia; què no existeix una única manera d’integrar les TIC
en el món de l’ensenyança, ja que es pot efectuar com a contingut curricular, instrument
per a l’aprenentatge (p.ex. un blog) i recurs didàctic (p.ex. una activitat
emprant les TIC) tant, per a l’organització escolar (p.ex. el funcionament del
centre) i del desenvolupament comunitari (p.ex. blogs de l’AMPA (Romero, Román
i Llorent, 2009).
A més, m’ha donat
la possibilitat d’ampliar els meus recursos tecnològics, ja que he conegut que el
software educatiu són tots els
programes educatius elaborats amb una finalitat didàctic i, l’existència de
dues webs i les seves funcions, la web
1.0, és éstàtica, i web 2.0, és dinàmica.
També, el saber crear material didàctic, com les “Caceres del tresor”, nom
nou per a mi ja que és la primera vegada que l’he escoltat però, tenen un desenvolupament
molt semblant als projectes educatius; així com saber cercar-ne en la web i el
crear-ne, emprant recursos com el “Creative Search Commons” i el programa “Gimp”.
Per concloure amb
aquesta entrada, m’agradaria comentar que el fet de viure envoltats de les
noves tecnologies, no vol dir que tothom les conegui i sàpiga emprar-les
correctament així com també, que el seu ús sigui el correcte i de qualitat per
a cada situació. L’escola és el reflex de la societat i com a futurs docents, aquest
és un error que hem de saber cercar i solucionar.
Ara per
reflexionar, vos deixo un vídeo on es mostra quin és l’ús que moltes vegades
fan de les TIC a educació. És això utilitzar la tecnologia per educar?
