Les possibilitats de les TIC per a la comunicació entre l’escola i la família

La família és l’agent socialitzador més important en els nostres primers anys de vida, on s’atenen totes les necessitats bàsiques, es comença a formar la persona i es construeix la seva pròpia identitat però, no és l’única que té la responsabilitat d’educar a l’infant. Són els centres educatius els que també tenen aquesta labor i per això, és tant important que hi hagi una bona comunicació entre aquests dos, és a dir, la família i l’escola perquè a la fi, “el protagonista és el menor i la finalitat ajudar-li a créixer” Aguilar (2007).

Actualment, el procés de comunicació ha estat uns dels que més ha evolucionat degut a la implantació de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) en la nostra societat però, sempre ha estat així?

Des d’un principi, la comunicació tant per part de les famílies com dels centres educatius era una mancança. Segons Duplin (1995), la causa d’això el trobem en què “ les famílies tenen la percepció que l’escola és la transmissora del coneixement i en la que no poden participar perquè consideren que els experts són els docents”. A més d’això, crec que el sentiment de rebuig que genera el fet de no sentir-te valorada pel teu esforç com per exemple, quan participes i dones tot el que està en les teves mans i a canvi no reps res així com, el ser docent i trobar-te amb l’existència de diferents concepcions (sobre la infància i l’educació) per part del professorat i la família, poden ser altres dels factors influents.

http://farm5.staticflickr.com/4078/4941388981_b21738ace8.jpg

Per aconseguir un canvi de pensament en aquests agents i que fos positiu, era necessari que el docent donés el primer pas, és a dir, ser ell qui es dirigeixi als receptors (a les famílies) i no al contrari, ja que sabem que la família és la nostra millor aliada i la que pot potenciar l’aprenentatge de l’escola a casa.   També els havia de mostrar que l’escola és un espai d’aprenentatge comunitari, on es desenvolupen tant habilitats com destreses; que la participació, és un dret i un deure de tots i que la comunicació, és la base del bon funcionament d’una escola i per aquest motiu, tothom hem de ser partícip. Aleshores, va ser amb la implantació de les TIC en els diferents àmbits de la societat quan es van produir millores en els processos de comunicació. 

Un d’ells han estat els centres educatius, que es van enriquir amb la web 2.0, que va crear situacions per compartir recursos amb altres, de conèixer amb profunditat els centres (com saber si es produeixen situacions injustes i denunciar-les) i de crear-ne xarxes per participar en projectes comuns (Antúnez,) però també, es van millorar amb la creació d’un pla d’actuació TIC  (Fernando Trujillo), que tenia com a objectiu dissenyar una sèrie d’actuacions per implicar als pares i mares en la formació de les competències digitals dels seus fills/es.

Autora pròpia de la imatge: Laura Fernández Bellón

Per altre costat, ens trobem amb les famílies, les quals van poder comunicar-se i participar amb l’escola de diverses maneres, sempre adaptant-se a les seves necessitats i recursos. Ara tenien més facilitat per conèixer quines activitats es realitzen als centres dels seus fills mitjançant la pujada de fotografies per part del/la docent als blogs d’aula de manera immediata; per participar en debats donant la teva opinió; per romandre en conctacte amb les associacions de l’escola; per visitar pàgines webs per informar-se d’algun tema d’interès, com per exemple treballar amb els infants la família i les diferents tipologies, poder realitzar cursos e- learning per ampliar els coneixements, entre d’altres. Segons la meva experiència amb aquests recursos, he pogut veure l’eficàcia que tenen ja que al centre educatiu on anava la meva germana L., oferien l’oportunitat d’estar en contacte continu amb el seu docent (si la família estava d’acord) ja sigui per via de correus electrònics o missatges de mòbil on t’informen de les faltes d’assistència del teu fill/a així com també,  l’evolució del teu fill/a amb els resultats acadèmics (com en aquesta fotografia on surt la meva mare llegint un email del docent de  l'institut).

No obstant això, crec que encara avui dia existeixen persones amb concepcions diferents cap a les TIC. Per alguns estan associades més a perills com per exemple, a la creació d’una identitat digital d’un infant de curta edat i a les dificultats que poden sorgir, ja que no són capaços d’utilitzar les eines que empren els  natius digitals amb tanta facilitat però en canvi, per a altres, són més avantatges perquè mitjançant l’ús de les TIC poden construir junt amb els seu fill els seu coneixement.

Amb aquest temari, he aprés moltes coses; una d’elles ha estat que les TIC a més de ser una eina de gran utilitat, ja que han de servir per unir i entrelligar (tant escoles –llars -llocs de treball -serveis, etc), obren portes i no les tanca. Altra ha estat la importància de donar-li un bon ús a les TIC, evitant que sigui una única manera d’oci així com també, que no existeix una única font de cercar informació en les xarxes; ho han de fer amb sentit crític. També ho ha estat el coneixement del Pla d’actuació TIC del centre i, concretament, la diferenciació de dos termes “participar” (fa referència quan la família està convidada a realitzar una activitat dissenyada pel centre) i “col·laborar” (quan participen en l’organització d’una activitat proposada pel centre com els tallers), que per a mi tenien el mateix significat.

No existeix una única manera de fer les coses, on hi ha varietat hi ha riquesa. Aquí vos deixo un vídeo que reflecteix la importància que l’escola i la família treballen junts:

                       http://www.youtube.com/watch?v=2D5GQA0BDhw

L’evolució de les TIC a les escoles en funció de les polítiques educatives

El nostre sistema educatiu ha evolucionat molt fins arribar als nostres dies, al s. XXI. En aquests darrers anys, han estat molt els canvis originats pels diversos governs en la societat, els quals establien unes polítiques educatives diferents, originant inestabilitats en aquest àmbit. Actualment, podem dir que la educació no passa pels seus millors moments, degut a la crisi que estem vivint i als canvis que aquesta comporta però, sí podem observar quines millores ens ha portat la integració de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) en el món educatiu.

http://farm8.staticflickr.com/7293/8742111568_fe70aa04e6.jpg

Des d’un principi, hi havia desconeixença d’aquestes per part de la majoria de la població, ja que en aquells moments, el docent era la font del coneixement i els llibres eren el sistema d’aprenentatge més emprat, doncs va ser amb els inicis dels anys vuitanta, quan es va produir el gran canvi. Uns determinats governs varen veure que això era una necessitat, que s’havia d’adequar a la població de les característiques de la societat de la informació. Per això, van preparar als infants front a les noves formes culturals i digitals de la societat (com es reflecteix en aquesta fotografia) originant així, un increment i millora de la qualitat dels processos d’ensenyança, com una innovació dels mètodes i materials didàctics. Va ser aquesta la raó, per la qual es va incorporar al currículum per primera vegada, assignatures relacionades amb la informàtica, es van crear programes educatius i plans oficials destinats a l’adquisició i dotació d’equips i hardware informàtic als centres així com també, el primer ús dels ordinadors estaria destinat a la gestió administrativa de l’escola i tindrien lloc les primeres accions de formació del professorat. 

Personalment, crec que aquesta decisió ha estat molt important ja que sense ella, tal vegada, no hauríem arribat a conèixer ni dominar les noves tecnologies com fem ara, a totes hores, en la nostra Societat del Coneixement. 

Més en davant, es va crear el projecte Atenea, que va passar a ser el “Programa de Noves Tecnologies de la Informació i Comunicació” (PNTIC) a Espanya, amb el qual va tindre lloc per primera vegada, la incorporació de la tecnologia en les nostres escoles però, malauradament, això va durar poc temps. Als anys noranta, amb la reforma de la LOGSE, aquesta no va prioritzar en les TIC i aleshores, va haver-hi un descens econòmic de tots aquells que les finançaven, originant que tots els programes creats anteriorment s’estancaren, es reconvertiren o fins i tot desaparegueren però, al principi del s.XXI, les TIC van començar a guanyar força de nou.

http://farm4.staticflickr.com/3086/2564174218_9f20e60a85.jpg

Segons Area, aquesta és l’època de la “fascinació per Internet”, perquè va tornar el recolzament per part de les administracions a les TIC en tots els sectors, i van sorgir programes europeus (com L’Horizon, l’Adapt, entre altres), que van facilitar l’accés al treball i la integració social dels grups més desfavorits. Va ser amb el programa e-Learning (2000), quan totes les escoles europees van començar a tindre accés a Internet i el professorat tornava a ser format front a les noves tecnologies. A Espanya, aquest programa va ser traduït en “Plan Info XXI”, amb l’objectiu previst d’alfabetitzar tecnològicament a la majoria de la població, que posteriorment, va passar a ser el programa “España.es” amb un nou objectiu, millorar el sistema educatiu integrant les TIC com a eina habitual en el procés d’ensenyament – aprenentatge. En moltes escoles d’avui dia (com la d'aquesta imatge)), ens trobem amb què l’ús de les TIC és una eina molt habitual, un sistema de riquesa, ja que t’ofereix distintes formes de cercar informació i crear coneixement. És estrany no trobar una aula sense cap recurs tecnològic (pissarres digitals, ordinadors, tablets, càmeres de vídeo i fotografies, etc) com la d’aquesta imatge, que no compti amb accés a Internet, entre d’altres coses, però lo cert és que existeix. 

Imatge de la pròpia autora: Laura Fernández Bellón

Segons alguns estudis com el de Larry Cuban (1986) Teachers and Machines, es pot veure amb claredat com les noves tecnologies deixen de ser emprades pels docents, una vegada han sigut normalitzats els seus usos, per diverses raons com per exemple, instal·lacions inadequades, faltes de capital econòmic en els centres, insuficient formació del professorat, entre d’altres coses. A més de tot això crec, que l’ús de les TIC a les aules dependrà, principalment, de la concepció que tingui l’adult (en aquesta imatge creada per mi reflecteixo això, amb un núvol blau alguns dels pensaments positius i amb un vermell alguns dels negatius) sobre la utilització d’aquestes. 

Com a futurs docents hem de saber que l’escola pot ser un dels primers espais de contacte amb les noves tecnologies per alguns infants. Per això, no hem de caure en l’error d’emprar-les només com a eina puntual sinó en totes les activitats realitzades, crear un espai adequat per a què els infants puguin accedir a elles sempre que vulguin així com, aprendre a treballar tant amb els companys com de manera individual. Hem de fer de l’ensenyança amb les TIC una pràctica invisible i saber emprant-les correctament, és a dir, per a aprendre, per a què els infants construeixin el seu coneixement significatiu i no per fer el mateix de sempre, com fer una fitxa, però emprant la tecnologia. He escollit de nou un vídeo que vaig emprar en la segona entrada d’aquesta assignatura perquè crec que, reflexa amb claredat això últim que he explicat i que no hem de fer:  

 
http://www.youtube.com/watch?v=LPVs8BAhz70&feature=youtu.be

Personalment, he de dir que tot això m’ha fet recordar el meu primer contacte amb un ordinador, que va ser a l’escola a cinquè de primària, quan anàvem a la sala d’informàtica, una vegada per setmana. Al principi, sempre anava nerviosa perquè era una cosa que mai havia tingut a les meves mans i a més, pensava que segurament el professor ens diria alguna cosa a fer i jo no sabria. Més endavant, vaig veure que sí que podia i com m’agradava, em vaig apuntar a unes classes d’informàtica per les tardes. Em record que vaig aprendre algunes coses com, quina era la col·locació dels dits davant el teclat per escriure i l’ús d’alguns programes com el PAINT però, sempre que arribava el moment de fer els exàmens pràctics, anava amb un nervis i amb por de no saber fer o fer malament allò que em demanava el professor. Amb el pas del temps, he anat agafant confiança em mi mateixa i ampliant els meus coneixements informàtics, sobretot, amb la realització de treballs mitjançant l’ús de les TIC (power points, movie maker, etc) al llarg de tot aquests anys, i el cursar assignatures com aquesta, que m’està ajudant a conèixer altres eines, com els softwares educatius, molt útils i que esper emprar molt prompte amb els meus alumnes.

Una de les coses que aquest tema “La integració curricular dels mitjans i recursos tecnològics” m’ha ensenyat és que, a més de saber quan s’implantaren les noves tecnologies en l’educació, he conegut l’existència d’un programa necessari per a la integració de les TIC en les escoles però, cadascun amb uns objectius i finalitats diferents, segons cada Comunitat Autònoma. El nostre és el “projecte Arxipèlag” i els seus objectius són:

-       Disposar d’equipament i de connexió a Internet a tots els centres escolars.

-       Facilitar la gestió acadèmica – administrativa dels centres.

-       Proporcionar informació i recursos didàctics als docents.

-       Tots els centres de Balears han d’estar connectats a Internet.

A més, he conegut que la vertadera política educativa hauria de ser aquella amb unes bases ideològiques i culturals establertes, amb un model educatiu coherent i amb significat, que tingui en compte quin públic serà el destinatari. Com diu Area (2003) és necessari “el entusiasmo y voluntarismo de los agentes, técnicos y docentes implicados, que actuaron para estimular y potenciar las nuevas tecnologías como parte del paisaje cotidiano de las aulas y centros escolares” ja que d’aquesta manera, si hi ha implicació de tothom,és a dir, dels docents, els familiars, el centre, els infants i del context, es pot aconseguir tot.

Per concloure amb aquesta entrada, vos deixo amb un vídeo on reflecteix la importància de les TIC en les aules, esper que vos agradi:

                                                      http://www.youtube.com/watch?v=CM0WMRIbHtQ

Quines són les possibilitats i limitacions del software educatiu a l'aula?

El món de l’educació s’ha vist transformat pels avenços tecnològics que la Societat del Coneixement (Cabero, 2001) ens ha dotat, originant millores en molts d’aspectes  És el software educatiu, programes informàtics educatius elaborats amb la finalitat didàctica de facilitar els processos d’ensenyança, el recurs que més pes ha tingut i té, en les nostres institucions educatives.

http://farm1.staticflickr.com/105/299012916_0ef30497cb.jpg

Avui dia, aquest material s’ha convertit en una eina molt útil i diversa, ja que ofereix infinites fonts de coneixement a més de fer que l’usuari, en aquest cas l’infant, faci d’ell i de les noves tecnologies, un ús personal. És la indústria del software, que tant ha evolucionat en aquests darrers anys, la principal font de creació. Em record dels primers programes que van sorgir, basats en una teoria conductista, on l’infant  simplement havia de seguir les indicacions establertes per poder realitzar correctament l’activitat però, si no fos així, és a dir, que hi hagués errades per part de l’usuari, aquest era sotmès a una sèrie de reforços negatius, visuals i sonors que desmotiven a qualsevol, com “Incorrecte!”, “No!”, a més de no donar cap oportunitat per tornar-lo a intentar però, amb el transcurs del temps, aquests programes van canviar.

 http://farm5.staticflickr.com/4153/5051157647_7050f25281.jpg

Ara bé, sabent que la intencionalitat d’aquests fabricants es basa en una perspectiva més econòmica que pedagògica a més que, enganyen al públic (tant infantil com adult) venent un producte “educatiu”, em pregunto si, vertaderament, podríem dir si aquest material és tal com el seu nom indica.

De la mateixa manera que tots els programes tenen un nom i no un qualsevol, ja que fa referència a la seva finalitat, per a què un software sigui anomenat “educatiu”, ha de ser a més de didàctic, interactiu, fàcil d’utilitzar mitjançant l’ordinador (o tableta electrònica, tan emprada avui dia) i que proporcioni una individualització del treball. Com diu Hohmann (1998) “el buen software facilita un adecuado nivel de entrada al sujeto y, de la mima manera, se va adecuando al progreso del sujeto”. Com a futura docent, penso que a més de tindre en compte aquestes condicions, hem d’estar informats sobre quins tipus existeixen així com també, quins són els més adequats per a treballar amb els infants.

Una de les possibilitats que trop d’aquest, és que degut a la varietat de programari existent (programes tutorials, (els d’exercitació i pràctica), els de simulació (els oberts a l’exploració), els de creació multimèdia , els informatius, els d’ulititat i els lúdics (Urbina, 2000)), els infants com els docents, podem ampliar els nostres coneixements, ja que sempre estan a la nostra disposició. Aquest avantatge és un dels que m’ha fet reflexionar sobre el canvi de concepció que he fet d’aquest material. Abans tant sols tenia coneixement d’un únic tipus de software, el no lliure, ja que era el més emprat per realitzar els treballs a l’escola i a casa; ara en canvi sé, que per aprendre i gaudir d’un programa no fa falta pagar per ell. Degut a la existència dels programes lliures, tu pots crear el teu propi material de treball però, a pesar de tindre les mateixes funcions que els de tota la vida (els no lliures), presenten més avantatges com: són més econòmics, ja que no has de pagar per les seves descàrregues; et permeten compartir documents i treballs realitzats amb altres usuaris a més de, distribuir-ne lliurement còpies d’ell (fet que facilita que tothom ho conegui, tingui accés a ell sempre que vulgui i pugui utilitzar-lo amb igualtat d’oportunitats).

Altra possibilitat que trop d’aquest material és la seva variable idiomàtica. El fet de poder conèixer la riquesa cultural de les llengües, elegint una per a fer les activitats, penso que és una magnífica possibilitat per als infants i altres usuaris com els adults, ja que és una manera de conèixer bé una llengua així com també, de començar a familiaritzar-te amb altres de noves, com per exemple, l’anglès, on el joc és la font essencial de l’aprenentatge. Però per altra part, aquesta mateixa possibilitat pot ser a la vegada una limitació, ja que amb l’existència de múltiples varietats idiomàtiques d’un mateix idioma, el que anomenem “l’accent”, pot provocar confusions i malentesos en els usuaris alhora de realitzar les activitats.

Molts dels elements emprats per a la creació d’aquest material també poden ser vistos com altra limitació.  Un d’ells, poden ser les consignes, ja que no són del tot clares perquè empren un vocabulari que origina en ocasions, malentesos, frustracions, entre d’altres coses. Altres, les pistes i les icones que, també necessiten de certa claredat ja que molts d’ells, presenten dificultats de visualitzar-los pel tamany, per haver-hi en grans quantitats i per ser lluminosos, fet que origina que l’infant perdi l’atenció. La mancança de progressió de les dificultats de les activitats és altre fet que origina desmotivació, ja que no es té en compte que cada infant és un món diferent, i amb això vull dir que, ningú té les mateixes destreses o habilitats per dur a terme una tasca. Penso que en certes ocasions seria més adient que els softwares educatius fessin com diu Abramson (1998), que “tras dos intentos infructuosos el programa debería ofrecer la respuesta correcta sin obligar al sujeto a repetir el mismo proceso”.

També ho és el fet d’escollir entre si el programa ha de ser tutelat o d’ús autònom per part de l’infant, ja que crea conflicte en el moment de la decisió. Per a mi el més coherent és que fos una combinació i un equilibri d’ambdues, ja que hauran moments durant la realització de les activitats en què es requereixi de suport per part d’un adult i d’altres, on el mateix infant ho podrà resoldre autònomament. 

I l’últim factor, és l’absència de coneixement del públic destinatari del programa. En moltes ocasions, hi ha una mancança d’especificació de les edats a les que va dirigit així com també, no es té en compte quins són els continguts més idonis dels usuaris ni els nivells cognitius d’aquests. Segons Shade (1996), “un buen programa educativo debería ser adaptable a diferentes niveles de desarrollo”  i això hauria de ser una de les coses a canviar per a què un software, arribi a ser conegut com educatiu.

No obstant això, penso que l’avaluació d’aquest producte és tant important com totes les demés fases que es produeixen en els processos d’aprenentatge, on el docent hauria d’avaluar tant als usuaris, el material i a ell mateix, tant abans de fer-ne ús com durant tot el procés, a més de consultar als experts els possibles problemes que li poden sorgir (Urbina, 2000). La principal absència d’aplicació pot ser degut, a la falta de coneixement i al diferent grau d’importància que tenen d’aquesta els docents.

Personalment, aquest segon tema “els materials didàctics multimèdia”, ha estat una font plena de coneixement, per diverses raons. 

Per una part, m’ha donat l’oportunitat de conèixer i saber utilitzar alguns dels softwares lliures com l’Ubuntu, l’Imprexx, l’Audacity, el Gimp, els quals es troben presents en algunes de les aules i són molt útils per a crear el nostre propi material didàctic. Per altra part, he après que per a què un software sigui educatiu, a més d’estar caracteritzat per les seves funcions, ha d’estar compost per les cinc fases (l’introductòria, d’orientació inicial, d’aplicació i de retroalimentació).

Altra de les coses apreses, han estat els nous conceptes multimèdia, que podeu veure en l'esquema d'aquesta imatge, on defineixo cadascun (hipertext, multimèdia i hipermèdia). Aquest darrer, és el factor més complet dels tres i per aquesta raó, tot hipermèdia és sempre multimèdia però no a l'inrevés. 

Imatge de la pròpia autora: Laura Fernández Bellón

Com a usuaris de les noves tecnologies i futurs docents, hem de dintre en compte que no tots els softwares educatius són iguals, de la mateixa manera que, el vertader ús d’aquest material dependrà, principalment, de la concepció que tingui l’adult sobre l’aplicació d’aquest en la seva metodologia.

A continuació, vos deixo amb un vídeo de R. Stallman, fundador del moviment del software lliure, que ens dóna a conèixer quines són les raons per les quals l’escola hauria d’aplicar aquesta eina: 

                                                                   http://youtu.be/9zoRCDfa5Tg