ELS CONTES MULTIMÈDIA. AVALUACIÓ.

Al llarg d’aquest quatrimestre amb aquesta assignatura, “Mitjans i recursos tecnològics en el procés d’ensenyament – aprenentatge”  heu pogut apreciar en les meves entrades que he aprés moltes coses relacionades amb l’ús de les noves tecnologies, ja sigui per fer en un futur com a docent amb els meus alumnes com personalment, però la veritat és que mai hauria imaginat que arribaríem a fer una tasca tan impressionant.

Em refereixo als fantàstics contes multimèdia! i amb aquesta entrada, la darrera, voldria donar-vos a conèixer, a patir d’una reflexió de cadascun, com han estat tots aquests treballs. En total, han estat sis contes multimèdies, amb temàtiques diferents, i són aquests:

• ·         Franklin no sap nedar
• ·         Aquest sóc jo.
• ·         Cubin cuadrado y el descubrimiento de redonda.
• ·         La Soleiet i el Martí.
• ·         El viatje fantàstic de na Xisca.
• ·         Els éssers de la llum.

Abans de començar, he de dir que tots aquests treballs han estat realitzats amb el programa del “power point” i personalment, aquest m’ha sorprès molt degut a que sempre que ho he emprat ha sigut per realitzar exposicions de treballs a classe i la veritat és que dóna per a molt més, doncs molts dels seus usos els desconeixia fins ara, imagino que als meus companys els haurà passat el mateix que a mi.

Tots els treballs m’han agradat molt, cadascú li ha donat el seu estil i han sigut completament diferents. Pel que respecta el conte de Franklin no sap nedar , he de dir que m’ha paregut molt original, ja que els seus personatges són animals, penso que és una temàtica que als infants els hi agrada molt, i a més, durant el conte es tracten molts de valors com és l’empatia, el respecte i la diversitat. Es cert que havien moments d’humor, doncs penso que  això li fa molt a un conte.

En quant al conte Aquest sóc jo, he dir que els seus personatges també eren animals, en aquest cas uns ratolins molts graciosos, i la temàtica que es treballava era la identitat personal i les emocions. Crec que és un bon tema a tractar amb els infants i la millor manera de fer-ho, és com ho han fet ells; mitjançant el joc i el conte.  Altra de les coses que m’ha agradat d’aquest ha estat que es dones l’opció d’escollir en quina llengua veure-ho i escoltar-ho (en català, castellà o anglès) i a més, el fet de què sortís el text en cada diapositiva; doncs penso que aquesta és una oportunitat magnífica per començar a introduir la lectura als infants ben petits.

Altre conte ha estat Cubin cuadrado y el descubrimiento de redonda. Aquest ja em sonava, ja que els companys que ho han realitzat ja ho havien creat en curs passats per fer una activitat d’una assignatura, però la veritat és que el fet d’introduir les TIC ho ha canviat tant que em  sembla el més  professional de tots. Els personatges que apareixen no són animals, com en els dos anteriors, sinó que es tracta dels membres d’una família i la mascota, tots amb moviments, cosa que el meu grup i jo no varem aconseguir fer. M’ha paregut molt original el fet que cada membre d’aquest grup anés vestit com cada personatge de la història. Pel que respecta a les activitats, m’ha paregut molt bona idea el fet que puguin realitzar-les mestre té lloc el desenvolupament del conte, doncs dels dos anteriors aquest és l’únic que dóna aquesta oportunitat, i a més m’ha agradat que si a l’infant no li donés temps de resoldre l’activitat, passa automàticament a la historia.

La Soleiet i el Martí, ha estat el quart conte que vaig veure. Aquesta història és l’única, a part del nostre conte (el viatge fantàstic de na Xisca) que tracta la temàtica de la nostra illa; Eivissa. M’ha paregut molt divertit pels efectes que li donaven als personatges així com a l’historia, doncs com abans he comentat amb el conte de Franklin no sap nedar, fa que el conte sigui més entretingut. En quant a les activitats, també com tots els anteriors dóna la oportunitat de fer-les una vegada hem vist el conte, doncs de totes elles la que més m’ha agradat ha estat el puzle perquè no ha sortit en cap conte i penso que, a més de ser molt entretinguda per realitzar amb els infants és una bona oportunitat per veure si recorden part del conte.

Els éssers de la llum. Aquesta història també ha estat creada per una assignatura d’anys enrere i veig una bona idea que l’hagin reprès, ja que la temàtica, el respecte per la natura i l’ajuda als demés. Aquesta història m’ha paregut que és la que té més fantasia de totes degut a què els seus personatges són fades i penso que això és un aspecte que tots els contes haurien de tindre a més que als infants els hi agrada. M’ha paregut molt bona idea el fet que a els diapositives del conte anessin apareixent les lletres escrites, doncs això és un recurs que el conte d’aquest soc jo també ha emprat, així com també ho ha estat el fet de poder escollir mentre transcorria la historia el fet de poder escollir anar a realitzar l’activitat o seguir amb el conte.

Pel que respecta al conte del viatge fantàstic de na Xisca, he de dir que aquest ha estat el que el meu grup i jo hem realitzat. La seva temàtica ha estat la de la nostra illa i, al començament, donàvem l’opció de poder escollir entre realitzar les activitats o escoltar el conte. Una vegada vist tots els treballs, et dones compte dels possibles canvis que li podríem fer al nostre, com per exemple el fet d’introduir moviment als personatges i lletra a les diapositives.

Però malgrat això, estic molt contenta amb els treballs fets, ja que mai havia pensat que arribarien a fer aquestes meravelles; això si que és treballar fer-ne ús de les TIC!. Malgrat les nombroses dificultats que hem tingut i les nombroses hores de treball que tots hem dedicat, estic molt orgullosa del nostre resultat i esper realitzar-ne de més amb els meus infants.

I aquí acaba aquesta entrada, esper que vos hagi agradat totes les coses que vos he anat mostrant i fins aviat!

El meu PLE (Entorn Personal d'Aprenentatge)

Des dels últims anys fins arribar als nostres dies, al s.XXI, hem pogut apreciar que la nostra societat així com els diversos àmbits, entre ells i principalment l’educatiu, han patit grans canvis significatius. Hem passat de tindre una educació formal, on la institució era qui tenia el poder dels processos d’ensenyament –aprenentatge dels individus a una informal, on l’aprenentatge es dóna diàriament en els diversos contextos de les persones així com també ho són, les diverses fonts d’informació  existents, al nostre abast.  Tot això ha estat possible degut a la integració de les TIC en la nostra vida. 

Malauradament, tots no som iguals fet que origina que existeixen diferents usos d’aquestes dins la societat. Cadascú té els seus interessos i construeix el seu propi aprenentatge fent-ne un ús divers de les TIC; això en altres paraules s’anomenaria el seu propi PLE (Personal Learning Environment o Entorn Personal d’Aprenentatge). Per a mi, és un concepte totalment nou, encara que la seva existència sempre ha estat, i és defineix com “el conjunto de herramientas, fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de forma asidua para aprender” (Adell &Castañeda, 2010). L’origen el trobem a l’any 2001, junt amb l’inici del projecte NIMLE on l’infant començà a moure’s per diverses institucions i construir així el seu entorn d’aprenentatge; no va ser fins el novembre de 2004 quan va aparèixer l’acrònim del PLE (Severance, Hardin i Whyte, 2008). Amb aquest vídeo de Jordi Adell, podeu conèixer amb més profunditat què és un PLE (per a mi ha estat de gran ajuda):

      http://www.youtube.com/watch?v=blzYQlj63Cc

De la mateixa manera que no existeixen dues persones iguals, amb els PLE’s succeeix el mateix. Es tracta d’una eina personal, única (no hi hauran millors ni pitjors, tant sols diferents), que ens ajuda a entendre com aprenem. Partim sempre de nosaltres mateixos i de les nostres necessitats perquè, cadascú construeix el seu propi camí d’aprenentatge. Mai s’acaba, està present al llarg de la nostra vida, són oberts i contínuament, es troben sotmesos a canvis ,és a dir, a mesura que aprens vas afegint o eliminant fonts, eines, etc, perquè acabes utilitzant noves formes de desenvolupar el teu aprenentatge, coneixes noves persones amb les qui compartir material, etc; perquè et recicles.

Autora d'aquesta imatge: Laura Fernández Bellón

En aquesta imatge queda reflectida el meu PLE, és el primer que faig en tota la meva vida i, com podeu comprovar, es troba dividit per dues fletxes que porten a dos mons. En la part esquerra ens trobem el món personal, és a dir, el meu entorn personal, el meu context on trop a la gent que em rodeja com la família, els amics; els meus estudis universitaris; els meus hobbies com la música, etc, i a la part dreta, ens trobem al món virtual. Aquest últim es troba dividit en tres apartats, que fan referència a totes les eines que utilitzo tant per accedir a la informació, com per exemple les enciclopèdies, la web, etc; per crear-ne el coneixement, com per exemple els processadors de textos com el word, pàgines webs on trop material lliure com el Creative Search Common, etc;  i de quina manera ho comparteixo amb els demés, com és el cas dels emails, rets socials, etc. (tota aquesta informació el podeu trobar de les fletxes que surten d’aquests tres apartats). En quant a l’organització d’aquest, podeu apreciar que tot està relacionat per fletxes; les principals són les de color taronja que porten a les seccions més importants i d’aquestes, surten altres fletxes negres que complementen la informació. A més, no tots els subapartats són del mateix color; en trobem amb uns que són blaus, que fan referència a les eines i recursos que són nous per a mi i d’altres que són de color crema, que són els que tinc adquirits i utilitzo amb més freqüència per aprendre aprendre.

http://farm8.staticflickr.com/7179/6979520685_5ab1edac0d.jpg

Personalment, el fet de realitzar aquesta tasca d’elaboració del meu PLE ha estat molt gratificant perquè, m’he donat que tinc les meves pròpies eines, recursos i fonts personals per utilitzar diàriament, ja sigui per realitzar treballs universitaris com per resoldre problemes personals, cosa que quatre anys enrere no en tenia tants. He vist que hi hagut un canvi significatiu en mi doncs ha estat a través de la web 2.0 he aprés moltes coses; abans tant sols em limitava a cercar informació en un espai tancat i ara, ho faig abastant diferents recursos com és l’ús dels fòrums, blogs, moodel i fins i tot, participant en ells (en aquesta imatge podeu apreciar totes les possibilitats que ofereix la web 2.0). Per a mi, la plataforma digital “Moodel” ha estat una de les eines noves per a mi i que més he utilitzat en aquests anys i em record que, quan vaig començar amb aquests estudis, em constava fer-me amb ell degut a què havia d’estar connectada a la xarxa amb més freqüència de la qual solia estar, per tal de romandre informada sobre les assignatures, els apunts que penjaven, les tasques a realitzar i punts d’entrega, entre altres.  Amb el temps, m’he anat fent i penso, per la meva experiència,  que és una eina molt útil i pràctica, tant per al tutor com per a nosaltres els estudiants, ja que pots estar en contacte amb el tutor per via email; pots comunicar-te i compartir informació amb els teus companys d’aula i de les altres illes creant-ne fòrums, i moltes coses més. Malgrat la meva opinió, existeixen autors com Brown (2010) que opina que l’impacte qualitatiu de la integració de les TIC en els processos d’ensenyament- a prenentatge és “escaso” degut a què “els e-learning no han supuesto ningún cambio metodolológico en la manera como se enseña y se aprende”, degut a què  es tracten d’espais de relació tancada on les persones que no formen part del curs queden fora d’aquesta oportunitat d’aprenentatge.

A més de tot això, crec que l’elaboració d’un PLE està basada en la teoria constructivista, on hi ha un treball autònom per part del mateix individu, perquè és ell qui decideix que vol aprendre, es fixa els seus propis objectius, escull les eines i els continguts que vol treballar per tal de crear-ne el seu aprenentatge. És important que l’individu participi activament, és a dir, que sigui consumidor i productor de la informació, doncs en les nostres mans com a futurs docents, està el fer dels nostres alumnes, els natius digitals, això. Per això, vos deixo aquest vídeo on mostra de quina manera un docent pot ajudar al seu alumne, sent tant sols un guia, a crear el seu propi PLE:

: 
http://www.youtube.com/watch?v=vSI5-1U6sTw

Les TIC en l'educació del s.XXI

Les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) han arribat amb una força tan gran que, han transformat la nostra societat, és a dir, tant els negocis, la cultura, la sanitat, la qualitat de vida, la comunicació i participació dels ciutadans, etc; ja no aprenguem, ni treballem ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem abans. Ara, les noves tecnologies s’han convertit en una eina indispensable per a mols de nosaltres, les hem integrat en la nostra vida i fet invisibles, arribant al punt de no saber viure sense elles quan ens falten.

Ens hem convertit en una societat on tothom pot crear, accedir, utilitzar i compartir informacions i coneixements fet que fa que les persones, les comunitats i els pobles puguem desenvolupar el ple potencial i millorar la qualitat de les nostres vides de manera sostenible (Unió General de Telecomunicacions, 2003), la Societat de la Informació i Comunicació, originant  a una nova escola, l’escola del s.XXI.

Per un costat, ens trobem amb què els processosd’ensenyament- aprenentatge, els rols dels docents i dels alumnes   han canviat molt, de la mateixa manera que l’accés a la informació és també molt diferent. Abans la informació es concentrava en les biblioteques, és a dir, en els llibres, i l’accés a aquests estava restringit degut a què només podien accedir-hi aquells que sabien llegir i escriure (vídeo d’Area, Sociedad de la Información y Comunicación); ara tothom té l’oportunitat de formar-se i adquirir un desenvolupament de les habilitats tecnològiques com és el domini de l’ordinador i les xarxes socials per exemple, per accedir a qualsevol tipus d’informació. Malgrat això, penso que encara segueixen donant-se situacions d’exclusió social, (com passava abans) degut a què no tothom té sempre els mateixos recursos ni possibilitats de poder accedir a les tecnologies del moment, donant lloc a aquesta desigualtat de la societat, és a dir, la bretxa digital.

http://farm3.staticflickr.com/2148/2426726375_9d2df9e85e_m.jpg

Per altra part, ens trobem amb què la majoria de centres educatius estan equipats i conten amb una amplia gama de tecnologies i recursos per accedir a la informació doncs a voltes, aquest pot ser un problema, degut a què no es garanteix el coneixement en la persona. Segons la meva experiència com alumna, és cert que avui dia és més fàcil estar en contacte amb qualsevol persona mitjançant l’Internet; que aquest ens ofereix infinites fonts d’informació sense necessitat de cercar en els llibres, etc però lo més important d’això és saber analitzar, escollir i discriminar allò que volem per crear el nostre coneixement. Tant primordial és aquest fet com saber emprar les noves tecnologies per garantir coneixement i no per fer més del mateix, com succeeix en la majoria de centres i fins i tot en la universitat; doncs no hem d’oblidar que ens trobem en una societat on la informació i el coneixement són un element comú i no dos per separat.

A més, han sorgit noves formes de comunicar-se i compartir recursos mitjançant la ret, com és el cas del Moodle, creat per Martin Dougiamas i amb aquest vídeo podeu conèixer més profundament a aquest autor així com el seu treball realitzat: 

                                                                        http://www.youtube.com/watch?v=OwivtzoIeI0

Malgrat tot això, hem de saber que aquestes tecnologies no han estat presents 

Autora de la imatge: Laura Fernández Bellón

sempre de la mateixa manera en la societat. Han estat molts els avanços tecnològics viscuts (i que amb aquest esquema ho reflecteixo) fins arribar aquí, on “la tercera revolución indutrial; la tecnología digital, es la que está produciendo una transformación de las estructuras y procesos de producción económica, de las formas y patrones de vida y cultura de los ciudadanos, así como de las relaciones sociales” (Area, 2010).

De la mateixa manera que totes les coses tenen aspectes positius i negatius, les TIC també les tenen. Per una part, ens trobem amb els avantatges (la cara amable segons Area) on podem veure com les tecnologies digitals ens ofereixen una gran quantitat i varietat d’informació; tallen les barreres d’espai- temps promovent facilitats per comunicar-nos amb altres persones independentment del moment i espai on es trobin; milloren la eficàcia i qualitat de la nostra vida, ara es possible realitzar transferències bancàries des de casa, comprar mitjançant Internet, etc i a més, sorgeixen noves formes d’activitat productiva. Per altra part, ens trobem amb els desavantatges (la cara amarga segons Area) on podem veure com ens hem convertit en una societat depenent de la tecnologia; cada vegada hi ha més uniformisme cultural de la societat així com es dóna una pèrdua de la privacitat i augmenten les desigualtat socials.

Per a mi, les TIC s’han convertit en les eines del docent del s.XXI i com ens diu Area, “para formar hay que alfabetizar, desarrollar conocomientos, competenicas y habilidades para utilizar de modo inteligente, crítico y culto las TIC”. Tant els docents com qualsevol persona del món laboral avui dia ha d’estar format tecnològicament i contar amb unes competències digitals  ha de multialfabetitzar-se.

Baix el meu punt de vista, hem de veure les TIC com una eina i no com un objectiu, hem de potenciar l’ús d’aquestes en tota la comunitat educativa i aconseguir fer-les invisibles de la mateixa manera que ho hem fet en les nosaltres vides. Gràcies a elles podem crear el nostre propi material, accedir a la ret per compartir recursos així com col·laborar i participar mitjançant comentaris en diferents blogs.

Per a mi, aquest tema m’ha servit per reflexionar sobre coneixement i vivències anteriors, per aprendre conceptes nous com “alfabetització” i “ multialfabetització” així com també, per conèixer que les competències digitals d’un docent no s’adquireixen d’avui per demà sinó en un temps aproximat d’uns tres a cinc anys i que per tant, s’ha de passar per diverses fases com la d’accés, on s’aprèn l’ús bàsic de la tecnologia; la d’adopció, on s’utilitza la tecnologia per fer el mateix que es feia sense ella i per tant no hi ha innovació; la d’adaptació, on es comença a integrar les tecnologies en les pràctiques tradicionals però augmentant el grau de productivitat; la d’apropiació, on s’explora i s’experimenta noves formes de treballar amb la tecnologia i la d’innovació, on s’utilitzen les tecnologies per innovar.

Les possibilitats de les TIC per a la comunicació entre l’escola i la família

La família és l’agent socialitzador més important en els nostres primers anys de vida, on s’atenen totes les necessitats bàsiques, es comença a formar la persona i es construeix la seva pròpia identitat però, no és l’única que té la responsabilitat d’educar a l’infant. Són els centres educatius els que també tenen aquesta labor i per això, és tant important que hi hagi una bona comunicació entre aquests dos, és a dir, la família i l’escola perquè a la fi, “el protagonista és el menor i la finalitat ajudar-li a créixer” Aguilar (2007).

Actualment, el procés de comunicació ha estat uns dels que més ha evolucionat degut a la implantació de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) en la nostra societat però, sempre ha estat així?

Des d’un principi, la comunicació tant per part de les famílies com dels centres educatius era una mancança. Segons Duplin (1995), la causa d’això el trobem en què “ les famílies tenen la percepció que l’escola és la transmissora del coneixement i en la que no poden participar perquè consideren que els experts són els docents”. A més d’això, crec que el sentiment de rebuig que genera el fet de no sentir-te valorada pel teu esforç com per exemple, quan participes i dones tot el que està en les teves mans i a canvi no reps res així com, el ser docent i trobar-te amb l’existència de diferents concepcions (sobre la infància i l’educació) per part del professorat i la família, poden ser altres dels factors influents.

http://farm5.staticflickr.com/4078/4941388981_b21738ace8.jpg

Per aconseguir un canvi de pensament en aquests agents i que fos positiu, era necessari que el docent donés el primer pas, és a dir, ser ell qui es dirigeixi als receptors (a les famílies) i no al contrari, ja que sabem que la família és la nostra millor aliada i la que pot potenciar l’aprenentatge de l’escola a casa.   També els havia de mostrar que l’escola és un espai d’aprenentatge comunitari, on es desenvolupen tant habilitats com destreses; que la participació, és un dret i un deure de tots i que la comunicació, és la base del bon funcionament d’una escola i per aquest motiu, tothom hem de ser partícip. Aleshores, va ser amb la implantació de les TIC en els diferents àmbits de la societat quan es van produir millores en els processos de comunicació. 

Un d’ells han estat els centres educatius, que es van enriquir amb la web 2.0, que va crear situacions per compartir recursos amb altres, de conèixer amb profunditat els centres (com saber si es produeixen situacions injustes i denunciar-les) i de crear-ne xarxes per participar en projectes comuns (Antúnez,) però també, es van millorar amb la creació d’un pla d’actuació TIC  (Fernando Trujillo), que tenia com a objectiu dissenyar una sèrie d’actuacions per implicar als pares i mares en la formació de les competències digitals dels seus fills/es.

Autora pròpia de la imatge: Laura Fernández Bellón

Per altre costat, ens trobem amb les famílies, les quals van poder comunicar-se i participar amb l’escola de diverses maneres, sempre adaptant-se a les seves necessitats i recursos. Ara tenien més facilitat per conèixer quines activitats es realitzen als centres dels seus fills mitjançant la pujada de fotografies per part del/la docent als blogs d’aula de manera immediata; per participar en debats donant la teva opinió; per romandre en conctacte amb les associacions de l’escola; per visitar pàgines webs per informar-se d’algun tema d’interès, com per exemple treballar amb els infants la família i les diferents tipologies, poder realitzar cursos e- learning per ampliar els coneixements, entre d’altres. Segons la meva experiència amb aquests recursos, he pogut veure l’eficàcia que tenen ja que al centre educatiu on anava la meva germana L., oferien l’oportunitat d’estar en contacte continu amb el seu docent (si la família estava d’acord) ja sigui per via de correus electrònics o missatges de mòbil on t’informen de les faltes d’assistència del teu fill/a així com també,  l’evolució del teu fill/a amb els resultats acadèmics (com en aquesta fotografia on surt la meva mare llegint un email del docent de  l'institut).

No obstant això, crec que encara avui dia existeixen persones amb concepcions diferents cap a les TIC. Per alguns estan associades més a perills com per exemple, a la creació d’una identitat digital d’un infant de curta edat i a les dificultats que poden sorgir, ja que no són capaços d’utilitzar les eines que empren els  natius digitals amb tanta facilitat però en canvi, per a altres, són més avantatges perquè mitjançant l’ús de les TIC poden construir junt amb els seu fill els seu coneixement.

Amb aquest temari, he aprés moltes coses; una d’elles ha estat que les TIC a més de ser una eina de gran utilitat, ja que han de servir per unir i entrelligar (tant escoles –llars -llocs de treball -serveis, etc), obren portes i no les tanca. Altra ha estat la importància de donar-li un bon ús a les TIC, evitant que sigui una única manera d’oci així com també, que no existeix una única font de cercar informació en les xarxes; ho han de fer amb sentit crític. També ho ha estat el coneixement del Pla d’actuació TIC del centre i, concretament, la diferenciació de dos termes “participar” (fa referència quan la família està convidada a realitzar una activitat dissenyada pel centre) i “col·laborar” (quan participen en l’organització d’una activitat proposada pel centre com els tallers), que per a mi tenien el mateix significat.

No existeix una única manera de fer les coses, on hi ha varietat hi ha riquesa. Aquí vos deixo un vídeo que reflecteix la importància que l’escola i la família treballen junts:

                       http://www.youtube.com/watch?v=2D5GQA0BDhw

L’evolució de les TIC a les escoles en funció de les polítiques educatives

El nostre sistema educatiu ha evolucionat molt fins arribar als nostres dies, al s. XXI. En aquests darrers anys, han estat molt els canvis originats pels diversos governs en la societat, els quals establien unes polítiques educatives diferents, originant inestabilitats en aquest àmbit. Actualment, podem dir que la educació no passa pels seus millors moments, degut a la crisi que estem vivint i als canvis que aquesta comporta però, sí podem observar quines millores ens ha portat la integració de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) en el món educatiu.

http://farm8.staticflickr.com/7293/8742111568_fe70aa04e6.jpg

Des d’un principi, hi havia desconeixença d’aquestes per part de la majoria de la població, ja que en aquells moments, el docent era la font del coneixement i els llibres eren el sistema d’aprenentatge més emprat, doncs va ser amb els inicis dels anys vuitanta, quan es va produir el gran canvi. Uns determinats governs varen veure que això era una necessitat, que s’havia d’adequar a la població de les característiques de la societat de la informació. Per això, van preparar als infants front a les noves formes culturals i digitals de la societat (com es reflecteix en aquesta fotografia) originant així, un increment i millora de la qualitat dels processos d’ensenyança, com una innovació dels mètodes i materials didàctics. Va ser aquesta la raó, per la qual es va incorporar al currículum per primera vegada, assignatures relacionades amb la informàtica, es van crear programes educatius i plans oficials destinats a l’adquisició i dotació d’equips i hardware informàtic als centres així com també, el primer ús dels ordinadors estaria destinat a la gestió administrativa de l’escola i tindrien lloc les primeres accions de formació del professorat. 

Personalment, crec que aquesta decisió ha estat molt important ja que sense ella, tal vegada, no hauríem arribat a conèixer ni dominar les noves tecnologies com fem ara, a totes hores, en la nostra Societat del Coneixement. 

Més en davant, es va crear el projecte Atenea, que va passar a ser el “Programa de Noves Tecnologies de la Informació i Comunicació” (PNTIC) a Espanya, amb el qual va tindre lloc per primera vegada, la incorporació de la tecnologia en les nostres escoles però, malauradament, això va durar poc temps. Als anys noranta, amb la reforma de la LOGSE, aquesta no va prioritzar en les TIC i aleshores, va haver-hi un descens econòmic de tots aquells que les finançaven, originant que tots els programes creats anteriorment s’estancaren, es reconvertiren o fins i tot desaparegueren però, al principi del s.XXI, les TIC van començar a guanyar força de nou.

http://farm4.staticflickr.com/3086/2564174218_9f20e60a85.jpg

Segons Area, aquesta és l’època de la “fascinació per Internet”, perquè va tornar el recolzament per part de les administracions a les TIC en tots els sectors, i van sorgir programes europeus (com L’Horizon, l’Adapt, entre altres), que van facilitar l’accés al treball i la integració social dels grups més desfavorits. Va ser amb el programa e-Learning (2000), quan totes les escoles europees van començar a tindre accés a Internet i el professorat tornava a ser format front a les noves tecnologies. A Espanya, aquest programa va ser traduït en “Plan Info XXI”, amb l’objectiu previst d’alfabetitzar tecnològicament a la majoria de la població, que posteriorment, va passar a ser el programa “España.es” amb un nou objectiu, millorar el sistema educatiu integrant les TIC com a eina habitual en el procés d’ensenyament – aprenentatge. En moltes escoles d’avui dia (com la d'aquesta imatge)), ens trobem amb què l’ús de les TIC és una eina molt habitual, un sistema de riquesa, ja que t’ofereix distintes formes de cercar informació i crear coneixement. És estrany no trobar una aula sense cap recurs tecnològic (pissarres digitals, ordinadors, tablets, càmeres de vídeo i fotografies, etc) com la d’aquesta imatge, que no compti amb accés a Internet, entre d’altres coses, però lo cert és que existeix. 

Imatge de la pròpia autora: Laura Fernández Bellón

Segons alguns estudis com el de Larry Cuban (1986) Teachers and Machines, es pot veure amb claredat com les noves tecnologies deixen de ser emprades pels docents, una vegada han sigut normalitzats els seus usos, per diverses raons com per exemple, instal·lacions inadequades, faltes de capital econòmic en els centres, insuficient formació del professorat, entre d’altres coses. A més de tot això crec, que l’ús de les TIC a les aules dependrà, principalment, de la concepció que tingui l’adult (en aquesta imatge creada per mi reflecteixo això, amb un núvol blau alguns dels pensaments positius i amb un vermell alguns dels negatius) sobre la utilització d’aquestes. 

Com a futurs docents hem de saber que l’escola pot ser un dels primers espais de contacte amb les noves tecnologies per alguns infants. Per això, no hem de caure en l’error d’emprar-les només com a eina puntual sinó en totes les activitats realitzades, crear un espai adequat per a què els infants puguin accedir a elles sempre que vulguin així com, aprendre a treballar tant amb els companys com de manera individual. Hem de fer de l’ensenyança amb les TIC una pràctica invisible i saber emprant-les correctament, és a dir, per a aprendre, per a què els infants construeixin el seu coneixement significatiu i no per fer el mateix de sempre, com fer una fitxa, però emprant la tecnologia. He escollit de nou un vídeo que vaig emprar en la segona entrada d’aquesta assignatura perquè crec que, reflexa amb claredat això últim que he explicat i que no hem de fer:  

 
http://www.youtube.com/watch?v=LPVs8BAhz70&feature=youtu.be

Personalment, he de dir que tot això m’ha fet recordar el meu primer contacte amb un ordinador, que va ser a l’escola a cinquè de primària, quan anàvem a la sala d’informàtica, una vegada per setmana. Al principi, sempre anava nerviosa perquè era una cosa que mai havia tingut a les meves mans i a més, pensava que segurament el professor ens diria alguna cosa a fer i jo no sabria. Més endavant, vaig veure que sí que podia i com m’agradava, em vaig apuntar a unes classes d’informàtica per les tardes. Em record que vaig aprendre algunes coses com, quina era la col·locació dels dits davant el teclat per escriure i l’ús d’alguns programes com el PAINT però, sempre que arribava el moment de fer els exàmens pràctics, anava amb un nervis i amb por de no saber fer o fer malament allò que em demanava el professor. Amb el pas del temps, he anat agafant confiança em mi mateixa i ampliant els meus coneixements informàtics, sobretot, amb la realització de treballs mitjançant l’ús de les TIC (power points, movie maker, etc) al llarg de tot aquests anys, i el cursar assignatures com aquesta, que m’està ajudant a conèixer altres eines, com els softwares educatius, molt útils i que esper emprar molt prompte amb els meus alumnes.

Una de les coses que aquest tema “La integració curricular dels mitjans i recursos tecnològics” m’ha ensenyat és que, a més de saber quan s’implantaren les noves tecnologies en l’educació, he conegut l’existència d’un programa necessari per a la integració de les TIC en les escoles però, cadascun amb uns objectius i finalitats diferents, segons cada Comunitat Autònoma. El nostre és el “projecte Arxipèlag” i els seus objectius són:

-       Disposar d’equipament i de connexió a Internet a tots els centres escolars.

-       Facilitar la gestió acadèmica – administrativa dels centres.

-       Proporcionar informació i recursos didàctics als docents.

-       Tots els centres de Balears han d’estar connectats a Internet.

A més, he conegut que la vertadera política educativa hauria de ser aquella amb unes bases ideològiques i culturals establertes, amb un model educatiu coherent i amb significat, que tingui en compte quin públic serà el destinatari. Com diu Area (2003) és necessari “el entusiasmo y voluntarismo de los agentes, técnicos y docentes implicados, que actuaron para estimular y potenciar las nuevas tecnologías como parte del paisaje cotidiano de las aulas y centros escolares” ja que d’aquesta manera, si hi ha implicació de tothom,és a dir, dels docents, els familiars, el centre, els infants i del context, es pot aconseguir tot.

Per concloure amb aquesta entrada, vos deixo amb un vídeo on reflecteix la importància de les TIC en les aules, esper que vos agradi:

                                                      http://www.youtube.com/watch?v=CM0WMRIbHtQ

Quines són les possibilitats i limitacions del software educatiu a l'aula?

El món de l’educació s’ha vist transformat pels avenços tecnològics que la Societat del Coneixement (Cabero, 2001) ens ha dotat, originant millores en molts d’aspectes  És el software educatiu, programes informàtics educatius elaborats amb la finalitat didàctica de facilitar els processos d’ensenyança, el recurs que més pes ha tingut i té, en les nostres institucions educatives.

http://farm1.staticflickr.com/105/299012916_0ef30497cb.jpg

Avui dia, aquest material s’ha convertit en una eina molt útil i diversa, ja que ofereix infinites fonts de coneixement a més de fer que l’usuari, en aquest cas l’infant, faci d’ell i de les noves tecnologies, un ús personal. És la indústria del software, que tant ha evolucionat en aquests darrers anys, la principal font de creació. Em record dels primers programes que van sorgir, basats en una teoria conductista, on l’infant  simplement havia de seguir les indicacions establertes per poder realitzar correctament l’activitat però, si no fos així, és a dir, que hi hagués errades per part de l’usuari, aquest era sotmès a una sèrie de reforços negatius, visuals i sonors que desmotiven a qualsevol, com “Incorrecte!”, “No!”, a més de no donar cap oportunitat per tornar-lo a intentar però, amb el transcurs del temps, aquests programes van canviar.

 http://farm5.staticflickr.com/4153/5051157647_7050f25281.jpg

Ara bé, sabent que la intencionalitat d’aquests fabricants es basa en una perspectiva més econòmica que pedagògica a més que, enganyen al públic (tant infantil com adult) venent un producte “educatiu”, em pregunto si, vertaderament, podríem dir si aquest material és tal com el seu nom indica.

De la mateixa manera que tots els programes tenen un nom i no un qualsevol, ja que fa referència a la seva finalitat, per a què un software sigui anomenat “educatiu”, ha de ser a més de didàctic, interactiu, fàcil d’utilitzar mitjançant l’ordinador (o tableta electrònica, tan emprada avui dia) i que proporcioni una individualització del treball. Com diu Hohmann (1998) “el buen software facilita un adecuado nivel de entrada al sujeto y, de la mima manera, se va adecuando al progreso del sujeto”. Com a futura docent, penso que a més de tindre en compte aquestes condicions, hem d’estar informats sobre quins tipus existeixen així com també, quins són els més adequats per a treballar amb els infants.

Una de les possibilitats que trop d’aquest, és que degut a la varietat de programari existent (programes tutorials, (els d’exercitació i pràctica), els de simulació (els oberts a l’exploració), els de creació multimèdia , els informatius, els d’ulititat i els lúdics (Urbina, 2000)), els infants com els docents, podem ampliar els nostres coneixements, ja que sempre estan a la nostra disposició. Aquest avantatge és un dels que m’ha fet reflexionar sobre el canvi de concepció que he fet d’aquest material. Abans tant sols tenia coneixement d’un únic tipus de software, el no lliure, ja que era el més emprat per realitzar els treballs a l’escola i a casa; ara en canvi sé, que per aprendre i gaudir d’un programa no fa falta pagar per ell. Degut a la existència dels programes lliures, tu pots crear el teu propi material de treball però, a pesar de tindre les mateixes funcions que els de tota la vida (els no lliures), presenten més avantatges com: són més econòmics, ja que no has de pagar per les seves descàrregues; et permeten compartir documents i treballs realitzats amb altres usuaris a més de, distribuir-ne lliurement còpies d’ell (fet que facilita que tothom ho conegui, tingui accés a ell sempre que vulgui i pugui utilitzar-lo amb igualtat d’oportunitats).

Altra possibilitat que trop d’aquest material és la seva variable idiomàtica. El fet de poder conèixer la riquesa cultural de les llengües, elegint una per a fer les activitats, penso que és una magnífica possibilitat per als infants i altres usuaris com els adults, ja que és una manera de conèixer bé una llengua així com també, de començar a familiaritzar-te amb altres de noves, com per exemple, l’anglès, on el joc és la font essencial de l’aprenentatge. Però per altra part, aquesta mateixa possibilitat pot ser a la vegada una limitació, ja que amb l’existència de múltiples varietats idiomàtiques d’un mateix idioma, el que anomenem “l’accent”, pot provocar confusions i malentesos en els usuaris alhora de realitzar les activitats.

Molts dels elements emprats per a la creació d’aquest material també poden ser vistos com altra limitació.  Un d’ells, poden ser les consignes, ja que no són del tot clares perquè empren un vocabulari que origina en ocasions, malentesos, frustracions, entre d’altres coses. Altres, les pistes i les icones que, també necessiten de certa claredat ja que molts d’ells, presenten dificultats de visualitzar-los pel tamany, per haver-hi en grans quantitats i per ser lluminosos, fet que origina que l’infant perdi l’atenció. La mancança de progressió de les dificultats de les activitats és altre fet que origina desmotivació, ja que no es té en compte que cada infant és un món diferent, i amb això vull dir que, ningú té les mateixes destreses o habilitats per dur a terme una tasca. Penso que en certes ocasions seria més adient que els softwares educatius fessin com diu Abramson (1998), que “tras dos intentos infructuosos el programa debería ofrecer la respuesta correcta sin obligar al sujeto a repetir el mismo proceso”.

També ho és el fet d’escollir entre si el programa ha de ser tutelat o d’ús autònom per part de l’infant, ja que crea conflicte en el moment de la decisió. Per a mi el més coherent és que fos una combinació i un equilibri d’ambdues, ja que hauran moments durant la realització de les activitats en què es requereixi de suport per part d’un adult i d’altres, on el mateix infant ho podrà resoldre autònomament. 

I l’últim factor, és l’absència de coneixement del públic destinatari del programa. En moltes ocasions, hi ha una mancança d’especificació de les edats a les que va dirigit així com també, no es té en compte quins són els continguts més idonis dels usuaris ni els nivells cognitius d’aquests. Segons Shade (1996), “un buen programa educativo debería ser adaptable a diferentes niveles de desarrollo”  i això hauria de ser una de les coses a canviar per a què un software, arribi a ser conegut com educatiu.

No obstant això, penso que l’avaluació d’aquest producte és tant important com totes les demés fases que es produeixen en els processos d’aprenentatge, on el docent hauria d’avaluar tant als usuaris, el material i a ell mateix, tant abans de fer-ne ús com durant tot el procés, a més de consultar als experts els possibles problemes que li poden sorgir (Urbina, 2000). La principal absència d’aplicació pot ser degut, a la falta de coneixement i al diferent grau d’importància que tenen d’aquesta els docents.

Personalment, aquest segon tema “els materials didàctics multimèdia”, ha estat una font plena de coneixement, per diverses raons. 

Per una part, m’ha donat l’oportunitat de conèixer i saber utilitzar alguns dels softwares lliures com l’Ubuntu, l’Imprexx, l’Audacity, el Gimp, els quals es troben presents en algunes de les aules i són molt útils per a crear el nostre propi material didàctic. Per altra part, he après que per a què un software sigui educatiu, a més d’estar caracteritzat per les seves funcions, ha d’estar compost per les cinc fases (l’introductòria, d’orientació inicial, d’aplicació i de retroalimentació).

Altra de les coses apreses, han estat els nous conceptes multimèdia, que podeu veure en l'esquema d'aquesta imatge, on defineixo cadascun (hipertext, multimèdia i hipermèdia). Aquest darrer, és el factor més complet dels tres i per aquesta raó, tot hipermèdia és sempre multimèdia però no a l'inrevés. 

Imatge de la pròpia autora: Laura Fernández Bellón

Com a usuaris de les noves tecnologies i futurs docents, hem de dintre en compte que no tots els softwares educatius són iguals, de la mateixa manera que, el vertader ús d’aquest material dependrà, principalment, de la concepció que tingui l’adult sobre l’aplicació d’aquest en la seva metodologia.

A continuació, vos deixo amb un vídeo de R. Stallman, fundador del moviment del software lliure, que ens dóna a conèixer quines són les raons per les quals l’escola hauria d’aplicar aquesta eina: 

                                                                   http://youtu.be/9zoRCDfa5Tg

Quines creus que són les possibilitats dels ordinadors i les xarxes per a la transformació de l’educació?

Actualment, vivim a una societat que evoluciona constantment, la Societat del Coneixement (Cabero), on les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) que la componen, fan que es produeixin canvis significatius en diversos àmbits, un d’ells és, el món de l’educació.

Cada vegada són més les eines tecnològiques que molts centres educatius disposen al seu abast per a l’ensenyança com, les pissarres digitals, els ordinadors i les xarxes, entre d’altres. En definitiva, ja s’ha donat el pas a la transformació de l’educació i això, ho podem apreciar en diferents aspectes.

 http://www.flickr.com/photos/edublogs06/857979934/

Per un costat, ens trobem amb el docent, figura de referència per als infants, que ha deixat de ser la persona autoritària amb el major coneixement del món, basant-se en els continguts i resultats de les proves realitzades als infants a ser un guia, amb molts de recursos, estratègies i habilitats (creatiu, crític, reflexiu, col·laborador, amb actitud oberta, etc.) així com també, promotor de la participació dels infants, respectant en tot moment, les característiques i ritme de cadascú (Cabero). En definitiva, s’ha convertit en un individu amb un coneixement multidisciplinari, és a dir, de continguts, de pedagogia i de tecnologia, que sap dominar perfectament per integrar les TIC d’una forma eficaç en l’ensenyança (Shulman, Cunia i Mirsa 2006. Metodologia TPACK).

Per altre costat, ens trobem amb l’alumnat, que ha passat a ser el protagonista principal del seu propi coneixement. “Generació Einstein” (Boschma) o “Infants amb capacitat multitasques” (Cabero), són alguns dels noms que el defineixen perquè són una generació que ha crescut en una societat informatitzada, on la tecnologia ha estat present durant tot el seu desenvolupament, fet que ha originat que processin més la informació i d’una manera més ràpida així com també, realitzin diferents accions al mateix temps. Avui dia serien coneguts com els “natius digitals”, pel fet d’haver compartit vida junt amb les noves tecnologies.

 

Autora de la imatge: Laura Fernándea Bellón

Per exemple, la meva germana L, que amb 14 anys té un coneixement molt gran de les TIC i les utilitza cada dia en el seu procés d’aprenentatge. 

En canvi, la part de la societat que va adoptar les tecnologies més tard a les seves vides i en certes ocasions per imposicions (qüestions de treball o per integració en la societat) serien els “immigrants digitals” (Prensky).
                                                                               

  http://www.flickr.com/photos/ministerio_tic/6803409987/

I per últim, amb les metodologies i els seus recursos que, han passat de ser conductistes i centrades en l’aprenentatge memorístic a ser constructivistes (Piaget), basades en un aprenentatge significatiu (Ausubel) i amb l’únic objectiu que l’infant sigui autònom en la construcció del seu aprenentatge, interactuant amb el seu context i creant així nous esquemes cognitius (Vigtsky). És l’educació 2.0.

Sincerament crec, que les eines tecnològiques tenen un fi il·limitat per a la transformació de qualsevol aspecte en la societat, ja que cada vegada són més les possibilitats d’adquirir-les i emprar-les però malgrat que vivim al s XXI, on es suposa que aquest recurs està al alcans de tothom, lo cert és que no és així. Encara existeixen algunes parts al món on l’accés a aquesta eina només la tenen aquells amb possibilitats materials, és a dir, possibilitats econòmiques, socials, entre d’altres, fet que provoca una desigualtat i un augment de les distàncies culturals i socials, “la bretxa digital” (Area, M).

Baix el meu punt de vista, crec que les coses haurien de canviar i tot això està en les nostres mans. Com a alumna que sóc, he pogut viure quina ha estat l’evolució de les TIC en educació, ja que des d’un principi els ordinadors eren tocats una vegada a la setmana en les aules d’informàtica, jo ho vaig fer a cinquè de primària, amb els quals fèiem coses concretes, com per exemple pintar amb un programa o crear-ne una carpeta amb el nostre nom i guardar totes els documents; ara com alumna que segueix sent i com a futura docent, veig que tot això ha donat un gran canvi. Els infants tenen el seu primer contacte des de petits, ja sigui a casa com a l’escola, i així és com fan de les TIC l’eina dels seus aprenentatges.

Personalment, aquests primer tema de l’assignatura m’ha obert els ulls davant la tecnologia perquè, són molts els usos i les possibilitats que té, i per a mi eren desconeguts. He après una sèrie de coneixements com per exemple què un bon mestre és aquell que està format pels elements de la metodologia TPACK (Coneixement, Pedagogia i Tecnologia), el d’avui dia; què no existeix una única manera d’integrar les TIC en el món de l’ensenyança, ja que es pot efectuar com a contingut curricular, instrument per a l’aprenentatge (p.ex. un blog) i recurs didàctic (p.ex. una activitat emprant les TIC) tant, per a l’organització escolar (p.ex. el funcionament del centre) i del desenvolupament comunitari (p.ex. blogs de l’AMPA (Romero, Román i Llorent, 2009).

A més, m’ha donat la possibilitat d’ampliar els meus recursos tecnològics, ja que he conegut que el software educatiu són tots els programes educatius elaborats amb una finalitat didàctic i, l’existència de dues webs i les seves funcions, la web 1.0, és éstàtica, i web 2.0, és dinàmica. També, el saber crear material didàctic, com les “Caceres del tresor”, nom nou per a mi ja que és la primera vegada que l’he escoltat però, tenen un desenvolupament molt semblant als projectes educatius; així com saber cercar-ne en la web i el crear-ne, emprant recursos com el “Creative Search Commons” i el programa “Gimp”.

Per concloure amb aquesta entrada, m’agradaria comentar que el fet de viure envoltats de les noves tecnologies, no vol dir que tothom les conegui i sàpiga emprar-les correctament així com també, que el seu ús sigui el correcte i de qualitat per a cada situació. L’escola és el reflex de la societat i com a futurs docents, aquest és un error que hem de saber cercar i solucionar.

Ara per reflexionar, vos deixo un vídeo on es mostra quin és l’ús que moltes vegades fan de les TIC a educació. És això utilitzar la tecnologia per educar?

http://www.youtube.com/watch?v=LPVs8BAhz70&feature=youtu.be