Les TIC en l'educació del s.XXI

Les TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicació) han arribat amb una força tan gran que, han transformat la nostra societat, és a dir, tant els negocis, la cultura, la sanitat, la qualitat de vida, la comunicació i participació dels ciutadans, etc; ja no aprenguem, ni treballem ni ens relacionem de la mateixa manera que ho fèiem abans. Ara, les noves tecnologies s’han convertit en una eina indispensable per a mols de nosaltres, les hem integrat en la nostra vida i fet invisibles, arribant al punt de no saber viure sense elles quan ens falten.

Ens hem convertit en una societat on tothom pot crear, accedir, utilitzar i compartir informacions i coneixements fet que fa que les persones, les comunitats i els pobles puguem desenvolupar el ple potencial i millorar la qualitat de les nostres vides de manera sostenible (Unió General de Telecomunicacions, 2003), la Societat de la Informació i Comunicació, originant  a una nova escola, l’escola del s.XXI.

Per un costat, ens trobem amb què els processosd’ensenyament- aprenentatge, els rols dels docents i dels alumnes   han canviat molt, de la mateixa manera que l’accés a la informació és també molt diferent. Abans la informació es concentrava en les biblioteques, és a dir, en els llibres, i l’accés a aquests estava restringit degut a què només podien accedir-hi aquells que sabien llegir i escriure (vídeo d’Area, Sociedad de la Información y Comunicación); ara tothom té l’oportunitat de formar-se i adquirir un desenvolupament de les habilitats tecnològiques com és el domini de l’ordinador i les xarxes socials per exemple, per accedir a qualsevol tipus d’informació. Malgrat això, penso que encara segueixen donant-se situacions d’exclusió social, (com passava abans) degut a què no tothom té sempre els mateixos recursos ni possibilitats de poder accedir a les tecnologies del moment, donant lloc a aquesta desigualtat de la societat, és a dir, la bretxa digital.

http://farm3.staticflickr.com/2148/2426726375_9d2df9e85e_m.jpg

Per altra part, ens trobem amb què la majoria de centres educatius estan equipats i conten amb una amplia gama de tecnologies i recursos per accedir a la informació doncs a voltes, aquest pot ser un problema, degut a què no es garanteix el coneixement en la persona. Segons la meva experiència com alumna, és cert que avui dia és més fàcil estar en contacte amb qualsevol persona mitjançant l’Internet; que aquest ens ofereix infinites fonts d’informació sense necessitat de cercar en els llibres, etc però lo més important d’això és saber analitzar, escollir i discriminar allò que volem per crear el nostre coneixement. Tant primordial és aquest fet com saber emprar les noves tecnologies per garantir coneixement i no per fer més del mateix, com succeeix en la majoria de centres i fins i tot en la universitat; doncs no hem d’oblidar que ens trobem en una societat on la informació i el coneixement són un element comú i no dos per separat.

A més, han sorgit noves formes de comunicar-se i compartir recursos mitjançant la ret, com és el cas del Moodle, creat per Martin Dougiamas i amb aquest vídeo podeu conèixer més profundament a aquest autor així com el seu treball realitzat: 

                                                                        http://www.youtube.com/watch?v=OwivtzoIeI0

Malgrat tot això, hem de saber que aquestes tecnologies no han estat presents 

Autora de la imatge: Laura Fernández Bellón

sempre de la mateixa manera en la societat. Han estat molts els avanços tecnològics viscuts (i que amb aquest esquema ho reflecteixo) fins arribar aquí, on “la tercera revolución indutrial; la tecnología digital, es la que está produciendo una transformación de las estructuras y procesos de producción económica, de las formas y patrones de vida y cultura de los ciudadanos, así como de las relaciones sociales” (Area, 2010).

De la mateixa manera que totes les coses tenen aspectes positius i negatius, les TIC també les tenen. Per una part, ens trobem amb els avantatges (la cara amable segons Area) on podem veure com les tecnologies digitals ens ofereixen una gran quantitat i varietat d’informació; tallen les barreres d’espai- temps promovent facilitats per comunicar-nos amb altres persones independentment del moment i espai on es trobin; milloren la eficàcia i qualitat de la nostra vida, ara es possible realitzar transferències bancàries des de casa, comprar mitjançant Internet, etc i a més, sorgeixen noves formes d’activitat productiva. Per altra part, ens trobem amb els desavantatges (la cara amarga segons Area) on podem veure com ens hem convertit en una societat depenent de la tecnologia; cada vegada hi ha més uniformisme cultural de la societat així com es dóna una pèrdua de la privacitat i augmenten les desigualtat socials.

Per a mi, les TIC s’han convertit en les eines del docent del s.XXI i com ens diu Area, “para formar hay que alfabetizar, desarrollar conocomientos, competenicas y habilidades para utilizar de modo inteligente, crítico y culto las TIC”. Tant els docents com qualsevol persona del món laboral avui dia ha d’estar format tecnològicament i contar amb unes competències digitals  ha de multialfabetitzar-se.

Baix el meu punt de vista, hem de veure les TIC com una eina i no com un objectiu, hem de potenciar l’ús d’aquestes en tota la comunitat educativa i aconseguir fer-les invisibles de la mateixa manera que ho hem fet en les nosaltres vides. Gràcies a elles podem crear el nostre propi material, accedir a la ret per compartir recursos així com col·laborar i participar mitjançant comentaris en diferents blogs.

Per a mi, aquest tema m’ha servit per reflexionar sobre coneixement i vivències anteriors, per aprendre conceptes nous com “alfabetització” i “ multialfabetització” així com també, per conèixer que les competències digitals d’un docent no s’adquireixen d’avui per demà sinó en un temps aproximat d’uns tres a cinc anys i que per tant, s’ha de passar per diverses fases com la d’accés, on s’aprèn l’ús bàsic de la tecnologia; la d’adopció, on s’utilitza la tecnologia per fer el mateix que es feia sense ella i per tant no hi ha innovació; la d’adaptació, on es comença a integrar les tecnologies en les pràctiques tradicionals però augmentant el grau de productivitat; la d’apropiació, on s’explora i s’experimenta noves formes de treballar amb la tecnologia i la d’innovació, on s’utilitzen les tecnologies per innovar.